|
AUS MARINES DE LES ILLES ATLÀNTIQUES: SALVAJES, MADEIRA I DESIERTAS
Les aus marines estan específicament adaptades per desenvolupar el seu cicle vital en les dures condicions que imposa el medi marí. El seu medi natural és el mar, ja sigui a l'aire, reposant sobre l'aigua o bussejant, i únicament es desplacen fins a terra ferma per reproduir-se. Aquesta alta especialització té com a conseqüència que són particularment vulnerables a la degradació dels mars.
No en va, són el grup d'aus més amenaçat a nivell mundial fins i tot per sobre de les aus que viuen a les selves tropicals. A les molèsties i problemes als que s'enfronten a terra, com la reducció del hàbitat disponible per la nidificació o la depredació, s'han de sumar altres factors negatius com la disponibilitat d'aliment al mar, la mortalitat accidental per la pesca, la contaminació o la proliferació de diferents infraestructures
El 96% de les aus marines són colonials (Coulson, 2001). Aquest hàbit és un component que condiciona molt la seva biologia reproductiva. Les aus marines exploten els recursos d'un medi on les possibilitats per niar són molt limitades. Els llocs aptes per la reproducció es restringeixen a les illes, a la línia de costa dels continents amb penya-segats o a certes àrees que, geomorfològicament, les ajuden a protegir-se dels depredadors.
Per això, moltes vegades els llocs aptes per les colònies estan lluny de las zones d'alimentació, el que exigeix a ambdós progenitors implicar-se en la recerca d' aliment i recórrer llargues distàncies durant dies, setmanes o fins i tot mesos (en algunes espècies d'albatros) mentre que la cria (estranyament més d'un) es queda sòl en el niu la major part del temps. Com a conseqüència d'aquest fet, les aus marines dediquen molt més temps que d'altres espècies a la cria, lo que comporta un esforç energètic molt important i una gran inversió vital. Les espècies de major mida, per exemple, no tornen a criar fins a que transcorren un parell d'anys com a mínim.
Les illes atlàntiques dels arxipèlags de Salvajes i Desiertas tenen una importància destacable per les aus marines en el context dels sistemes insulars de l'Atlàntic nord (regió biogeogràfica macaronèsica). Estan molt allunyades dels continents i no tenen nuclis de població humana. A l'actualitat es mantenen fora de perill de depredadors com els gats i les rates sobre les que, a més, l'Administració realitza campanyes de control amb regularitat. Són un "paradís" per les baldrigues, petrells i escaterets i prova d'això és que són l'únic enclavament europeu en el qual els animals es troben en plena activitat a la colònia durant el dia, ja que la situació habitual és que únicament visitin els nius ja ben entrada la nit per evitar els depredadors.
Salvatges
L'arxipèlag de Salvajes manté a una de les principals colònies d'aus marines de l'Atlàntic. Destaca la illa de Salvaje Grande amb importants poblacions de baldriga cendrosa (Calonectris diomedea), petrell de Bulwer (Bulweria bulwerii), baldriga petita (Puffinus assimilis), petrell de Madeira (Oceanodroma castro) i petrell carablanc (Pelagodroma marina).A la illa Salvaje Pequeña no existeixen espècies de vertebrats terrestres i és notable la gran colònia de petrell carablanc
Desertes
Es tracta d'un lloc de cria extremadament important per cinc de les espècies de l'ordre Procellariiformes. És l'única àrea de reproducció a Europa del petrell de Bugío (Pterodroma feae), endemisme macaronèsic que nidifica a l'altiplà de Bugío, al sud de Desierta Grande. Allà també es troben importants colònies de petrell de Bulwer (Bulweria bulwerii), baldriga cendrosa (Calonectris diomedea) i petrell de Madeira (Oceanodroma castro). En menor nombre, tot i que no menys important, existeix la presència de baldriga petita (Puffinus assimilis). A les altres tres illes que conformen l'arxipèlag es reprodueixen el xatrac comú (Sterna hirundo) i la gavià argentat, concretament la subespècie atlàntica Larus michaellis atlantis
Vegi l'informe final en format PDF:
|
 |
|
 Aspecte típic d'una colonia d'aus marines, en aquest cas mascarells (Morus bassanus) a l'Atlántic nord. (Foto: S. Requena/CRAM)
 Baldrigues (C. diomedea) volant (Foto: A. Lorente/CRAM)
 Baldriga cendrosa de Salvatge Gran en l'interior del seu niu. (Foto: C. Carboneras)
|
